Literatura
escriptores
traduïda a
devingut un
da per la fi-
tima per la
es va haver
maternitat
e joy
e
e-
ora,
acional,
Barcelo-
un símbol
a
mblança
e
per
si
31 Llig els dos fragments de les obres de Mercè Rodoreda i respon les preguntes.
a) Quina
relació té el nom Aloma amb les lectures del familiar que li'l va posar
? Què
representa el poder
de decidir el nom d'algú?
b) Quina escena descriu el fragment de La plaça del Diamant? Per què Quimet, futur
marit de Natàlia,
li canvia el nom?
Text 1
Es deia Aloma perquè un oncle de la seua mare ho havia volgut. Era un home
estrany que tothom
respectava i que havia envellit d'una, tancat a casa, amb una
manta damunt
dels genolls. Llegia Llull en havent sopat. Ben assegut a la seva
butaca, mentre els seus amics
, que l'anaven a veure dos vespres cada setmana, ju-
gaven a escacs. Ell no jugava
mai. Llegia: «Les condicions totes que Evast desitjava
en sa
muller, eren en Aloma, i aquells qui buscaven muller per a Evast segons sa
voluntat
, foren certificats dels bons costums d'Aloma».
En sortir de l'església, acabada la cerimònia, va dir:
-He deixat que els padrins fessin el que volguessin i la criatura es diu Àngela,
Rosa i Maria; jo sempre li diré Aloma. És un nom
bonic i la primera cosa que una
necessita és un nom bonic. Si em
voleu fer content, digueu-li Aloma.
mare li va agradar i a l'hora del refresc va anunciar:
crideu tant, que Aloma dorm.
Text 2
MERCÈ RODOREDA, Aloma. Grup 62
Jo joveneta i sola a la plaça del Diamant, esperant que rifessin cafeteres, i la Juli-
eta cridant, perquè la veu li passés per
damunt de la música i davant dels ulls les
bombetes vestides de flor i les cadenetes enganxades
amb pasta d'aigua i farina
i
tothom content, i mentre badava una veu a l'orella
va dir-me, ballem?
Mig d'esma vaig contestar que no en sabia i em vaig girar a mirar. Em vaig topar
amb una cara que de tan a prop que la tenia no vaig veure
prou bé com era, però
era la cara d'un noi. És igual, em va dir, jo en sé molt i
t'ensenyaré. Vaig pensar
en el pobre Pere que en aquelles hores estava tancat
al soterrani del Colón fent la
cuina amb davantal blanc i vaig fer el disbarat de dir: i si el
meu promès ho sap?
Aquell jove es va acostar encara més a la vora i va dir rient, tan petita
i ja té
pro-
mès? I quan va riure els llavis se li van estirar i vaig
veure totes les dents [...] Vaig
el meu promès feia de cuiner al Colón i va riure i
em va dir que en sentia
llàstima per ell perquè al cap d'un any jo seria la seva senyora
i la seva reina. I que
ballaríem a la plaça del Diamant [...]
dir
que
que
Va dir, quan estarem ben sols i tota la gent a dintre de les cases els carrers buits,
vostè i jo ballarem un vals de punta a punta de la
plaça del Diamant... volta
volta... Colometa. Me'l vaig mirar molt espantada i li
vaig dir que em deia
Natàlia
i quan li vaig dir que em deia Natàlia encara riu
i va dir que jo només em podia dir
un nom: Colometa.
MERCÈ RODOREDA, La plaça del Diamant. El Club dels Novel·listes (adaptat)